Antoni Clapés: habitar justo en el umbral de la palabra





I

camines a les palpentes — pel marge

travesses alzinars garrigues maresmes bladars

una avinguda d’oms — un camí d’aire
                 les fosques aigües de la memòria
                                                                                               un silenci enfollit

enllà de l’itinerari albires una clariana lluminosa — la casa de la llum


creus haver arribat a l’indret d’on vas partir

                                                                       i com més t’hi atanses més sembla allunyar-se’t


I


caminas a tientas — por el margen

atraviesas encinares matorrales marismas trigales

una avenida de olmos — un camino de aire
                las oscuras aguas de la memoria
                                                                              un silencio enloquecido

más allá del itinerario atisbas un claro luminoso — la casa de la luz


crees haber arribado al lugar de donde partiste

                                                        y cuanto más te acercas más parece que te alejas

II


habitar just a la llinda de la paraula

                            allí on la llum
és invisible                                      i tot esdevé visible


II


habitar justo en el umbral de la palabra

                                 ahí donde la luz
es invisible                                               y todo se vuelve visible

III


dissolts en la llum — els mots del silenci

                                                           escriptura en blanc


VIII


disueltas en la luz — las palabras del silencio
                                                                 escritura en blanco

IV


núvols lents allunyant-se
                com terres i vil·les en salpar

el crit assassí de les gavines — l’asmàtica respiració de la mar

batec d’ales fosques — aplaudiments per al teu final


                                                                 la darrera de les metàfores.


IV


nubes lentas se alejan
                  como tierras y villas al zarpar

el grito asesino de las gaviotas — la asmática respiración del mar

latido de alas oscuras — aplausos para tu final


                                                                                la última de las metáforas.


Les ulleres de Parmènides
(per a Ramón Andrés)

El paisatge es difumina en una llunyania clarosa, rere les muntanyes blaves del fons.
Per arribar-hi –diuen– cal ascendir quatre-cents noranta graons esculpits en temps pretèrits: ferida oberta que perdura en el granit, com un clam expiatori.
Acarat a aquesta llunyania, esguardes el camí dreturer que sembla menar al cim. Saps que és el ver itinerari, però no l’únic, i notes el batec del cor davant el parany dels sentits, davant d’un jo que s’extingeix a cada canvi perquè frisa per desvelar el fons dels enigmes, per abandonar les ruïnes de tanta certesa.
Ser i pensar –diuen– són u, i són tot. I són res.

Aquest món imaginat sense hipòtesis divines.



Las gafas de Parménides
(para Ramón Andrés)

El paisaje se difumina en una clara lejanía, tras las azules montañas del fondo.
Para llegar –dicen– hay que ascender cuatrocientos noventa peldaños esculpidos en tiempos pretéritos:
herida abierta que perdura en el granito, como un clamor expiatorio.
Encarado a esta lejanía, miras el camino recto que parece conducir hacia la cima. Sabes que es el verdadero itinerario, pero no el único, y notas el latido del corazón ante la trampa de los sentidos, ante un yo que se extingue a cada cambio porque anhela develar el fondo de los enigmas, al abandonar las ruinas de tanta certeza.
Ser y pensar –dicen– son uno, y son todo. Y son nada.

Este mundo imaginado sin hipótesis divinas.

Looren


En el no-record perdura el record,
com el bosc perviu en la fusta apilada

el prat en l’olor de fenc acabat de segar
i el llac en la boira que trem a la seva superfície.

Rere la vellesa s’amaga el retrat de la joventut
igual que un mot oculta el sentit d’un altre mot.

La resplendor de l’horitzó descriu en el bosc
el poema. Clarobscur entre allò dit i allò no dit.

Cadascú somia els seus somnis, però la nostra
vida potser és tan sols el somni que algú somia.



Looren


En el no-recuerdo perdura el recuerdo,
como el bosque pervive en la madera apilada

el prado en el olor de heno que acaba de ser segado
y el lago en la niebla que tiembla en su superficie.

Tras la vejez se esconde el retrato de juventud
al igual que una palabra oculta el sentido de otra palabra.

El resplandor del horizonte describe en el bosque
el poema. Claroscuro entre lo dicho y lo no dicho.

Cada uno sueña sus sueños, pero nuestra
vida quizás es tan solo el sueño que alguien sueña.

[Estos poemas pertenecen al libro L’ARQUITECTURA DE LA LLUM (LA ARQUITECTURA DE LA LUZ), traducidos por Juan Carlos Villavicencio]




Antoni Clapés (Sabadell, Barcelona, 1948) es poeta, traductor y editor de poesía. Ha publicado 25 títulos, entre ellos L’arquitectura de la llum (La arquitectura de la luz), que ha sido traducido al español, francés y polaco.
Ha traducido la poesía de Philippe Jaccottet, Denise Desautels, Nicole Brossard y Danielle Collobert, entre otros. Y la prosa de Jules Renard, Marguerite Duras, Jean Cocteau y Paul Valéry.
En 1989 creó la editorial de poesia Cafè Central (www.cafecentral-poesia.cat)

Compartir esta entrada