Lluís Calvo Guardiola: la voz que en la cueva reverbera




Ran dels cirerers

Com un roc o una efígie:
així em veus, així em jutges
ran dels cirerers. 
Però més aviat 
sóc el riu que flueix, 
la llum que parpelleja 
entre els rosers silvestres, 
el pas de la tardor 
en cada arbre, 
la veu que reverbera en el coval. 
No m’anomenis, llavors, 
ni em defineixis. 
Ni pensis en mi 
com una cosa que puguis heure 
o que et plagui retenir. 
Jo no et sóc: m’esvaeixo. 
I deixo en cada petja 
un nou parany. 

Has vingut de lluny 
i el meu cor t’estalona, 
silenciós. 

Però ara ja ets lliure. 

Quan arribis al cim 
continua pujant.

(Del llibre Talismà, LaBreu Edicions, 2017)



El cingle

Tinc el neguit 
de les formigues roges
quan s’enfilen pels pins
de tarda i foc.
El cau? És la promesa
que reviu el temps
que ja no és nostre
i que s’enfuig.
Acumular reserves, 
dies, planys,
venerar una reina paralítica.
Tota la llenya crema
en els meus versos.
Però l’hivern vindrà
i ens colpirà,
amb el glaçat estigma.

Ara els faigs renoven tanys
i els cérvols cauen
pels gorgs de la follia. 
I dic, llavors:
les preses tornaran.
I ric, m’enfilo, caic.
Duc fruits madurs
i cerco el cingle.
Aquest és l’esbalç,
el trau sense mesura.
I res d’això no atura
l’alè dels mots irats.
 
El món avança a cops, 
a tràngols, a sotracs.
I jo amo el foc.

L’equilibri és el caos.

(Del llibre Selvàtica, Lleonard Muntaner, 2015)



Rongorongo

Cada pedra i cada fulla
són formes d’escriptura,
el llenguatge que diu les ombres
dels qui ens precediren
i que escampa els ecos
del més alt esperit.
Volem fixar les traces
amb l’arrogància del poeta,
però l’empremta està gravada
des dels temps avials:
en les osques de la roca,
en els cercles de còdols,
en la direcció de l’arbre
i en l’esclat de cada flor.

Una oralitat dels signes.

Així, quan tots els manuscrits
hagin desaparegut 
–reduïts a pols pels ratolins 
i els peixets de plata–,
quan tots els xips
s’hagin cobert de rovell
i aigua i foc i radiació,
encara aquests rastres
perviuran arreu:
durs, eterns,
carregats de certesa.
Per això, fill,
recorda bé les traces:
mira-les, palpa-les, ressegueix-les.

Potser, qui sap,
no hagués calgut escriure.

N’hauríem tingut prou,
fet i  fet,
amb saber llegir.

(Del llibre Ancestral, Eumo-Cafè Central, 2019)



Terra devoniana

En el parèntesi de l’aigua
la vellarda dispara
fletxes negres
i fereix, amb ràbia,
l’estómac del poeta.
Tota una tragèdia que parla
d’avets septentrionals,
del pèrfid Baldomero
i dels devoradors de nens,
al soterrani màgic.

A l’endemig, jo demanava 
pels grans boscos teutònics
i tot eren subterfugis.
Mercedes negres
a l’autopista de l’insomni,
enllà de les estàtues del Valhalla
i dels camins del fred.
Cases amb la teulada
de pissarra,
ferradures per al cavall més lliure
i l’hàlit pirinenc
damunt l’estiu herbós.

Estrats idèntics,
històries dissemblants.

Després em veia
a la filferrada elèctrica.
La mirava conscientment
o m’hi llançaven, com un reu.
De fons sonaven càntics.
Bordaven els mastins.

Descàrrega de foll,
de príncep, de profeta.

El temps s’ha fos
per un excés de llavis.
I no puc deixar de pensar
en els meus deutes.

Ploro pels humans.

(Del llibre Ancestral, Eumo-Cafè Central, 2019)



Pachamama

El universo está regido por el principio Pacha
Odi Gonzales

L’ésser vivent que ens abraça
té un cos grandiós
que s’anomena viure.
La roda que tot ho mou
és una cova.
Ella ens fecunda,
amb llavis maternals,
i ens omple de fruits
solars i ubèrrims.
Tots nosaltres
en som bocins
que rauen dintre seu
i que s’expandeixen
com les branques
d’un arbre vell i alt.

Ningú ja no sap
que som fills
d’aquesta fertilitat
salvatge i protectora,
com la caverna umbilical
de la qual ens nodrim
per sempre més.

No es domina una mare: 
se l’estima.

Però pensem que posseïm el món
i així engrandim l’error.
Perquè el món ja no
sabem on és.
No el sentim endins,
no ens hi relliguem.
Senzillament, l’hem perdut
de vista.

Al nostre ventre ens creix,
immens, un orfenat.

(Del llibre Ancestral, Eumo-Cafè Central, 2019)




Tiwanaku

Ahora estoy envuelto en lo arcaico que está aún por venir
Fernando van de Wyngard

Hem fet les ofrenes
als ancestres llunyans.
Venien de l’edat perduda
i dels espais remots.

Els cent mil jerarques
iniciaven la rialla
i l’univers s’estremia:
la midriasi dels ulls,
l’al·lucinosi del viure,
el sexe que no vol
ni rúbrica ni llar.

El crani de la nit
entre les mans
ens duu el rumb
de les estrelles,
el nom dels hexàgons
no truncats, 
els fruits mirífics.

I és ben senzill:
les ofrenes s’escampen
per duplicar els dons.

I ens plau ser fèrtils com el vent,
lleugers com l’aigua,
cremadors com el foc.
Així és la terra:
capes i capes de veus,
de càntics, de vestigis.

Però nosaltres, mentrestant,
engrandim el silenci.
Quina pregària ens resta?

Els déus antics
no moren:
tornen del futur.

(Del llibre Ancestral, Eumo-Cafè Central, 2019)




Rozando los cerezos

Como piedra o efigie:
me ves así, así me juzgas
rozando los cerezos.
Mas antes soy
el río que fluye,
la luz que parpadea
entre rosales silvestres,
el paso del otoño
en cada árbol,
la voz que en la cueva reverbera.
No me nombres, pues,
ni me definas.
Ni en mí pienses
como algo que puedas tener
o te plazca retener.
No te soy: me esfumo.
Y en cada huella dejo
nueva trampa.

Vienes de lejos
y mi corazón te persigue,
silencioso.

Pero eres libre ya.

Al llegar a la cima
sigue subiendo.


(Del libro Talismà, LaBreu Edicions, 2017)



El precipicio

Siento la angustia
de las hormigas rojas
cuando trepan los pinos
de fuego y tarde.
¿El nido? Es la promesa
que revive el tiempo
que no es nuestro
y se esfuma.
Atesorar reservas,
días, quejas,
venerar a una reina paralítica.
En mis versos arde
toda la leña.
Mas llegará el invierno
para golpearnos
con su estigma gélido.

Retoñan las hayas
y se despeñan los ciervos
por los barrancos de la locura.
Y entonces digo:
volverán las presas.
Trepo, río, caigo.
Transporto frutos maduros
rodeando el precipicio.
Es este el resbalón,
la brecha ilimitada.
Nada de esto detiene
la soflama de airadas palabras.

Avanza el mundo a golpes,
de trance en trance,
de bache en bache.
Yo amo el fuego.

El equilibrio es caos.

(Del libro Selvàtica, Lleonard Muntaner, 2015)



Rongorongo

Cada piedra, cada hoja
son modos de escritura,
el lenguaje de las sombras
de quienes nos precedieron,
y que difunde los ecos
del más alto espíritu.
Deseamos fijar los trazos,
arrogantes como poetas,
pero la huella está grabada
desde tiempos inmemoriales:
en las incisiones de la roca,
en los círculos de las lajas,
en la dirección del árbol
y el estallido de cada flor.

Una oralidad de signos.

Así, cuando hayan desaparecido
todos los manuscritos
-hechos trizas por ratones
y pececillos de plata-,
cuando los chips
se hayan cubierto de orín,
agua, fuego y radiación,
todavía estos rastros
pervivirán en todas partes:
eternos, duros,
cargados de certeza.
Por eso, hijo,
recuerda bien los trazos:
míralos, pálpalos, resíguelos.

Quizá, quién sabe,
no hiciera falta escribir.

Nos hubiera bastado,
a fin de cuentas,
con saber leer.

(Del libro Ancestral, Eumo-Café Central, 2019)



Tierra devoniana

En el paréntesis del agua
la anciana dispara
negras flechas
hiriendo, con rabia,
el vientre del poeta.
Toda una tragedia que habla
de septentrionales abetos,
del pérfido Baldomero
y los comedores de niños
en el sótano mágico.

Mientras tanto, yo preguntaba
por los grandes bosques teutónicos,
y todo era un subterfugio.
Negros Mercedes
en la autopista del insomnio,
más allá de las estatuas del Valhalla
y los caminos del frío.
Casas con techos de pizarra,
herraduras para el caballo más libre
y el hálito pirenaico
sobre el herboso estío.

Idénticos estratos,
desiguales historias.

Me veía más tarde
en la alambrada eléctrica.
Conscientemente la miraba
o me arrojaban, como un reo.
Sonaban cánticos al fondo.
Ladraban los mastines.

Desahogo de loco,
de príncipe o profeta.

Se ha fundido el tiempo
por exceso de labios.
Y no puedo dejar de pensar
en mis deudas.
Por los humanos lloro.

(Del libro Ancestral, Eumo-Café Central, 2019)



Pachamama

El universo está regido por el principio Pacha
Odi Gonzales

El ser viviente que nos abraza
tiene un cuerpo inmenso
denominado vivir.
La rueda que todo lo mueve
es una cueva.
Nos fecunda,
con maternales labios,
llenándonos de ubérrimos
frutos solares.
Todos nosotros
somos pedazos
que en su interior residen
y se expanden
como ramas
de un árbol alto y viejo.

Ya nadie sabe
que somos hijos
de esta fertilidad
salvaje y protectora,
como la caverna umbilical
de la que nos nutrimos
para siempre.

No se domina a una madre:
se la ama.

Pero creemos poseer el mundo
y acrecentamos el error.
Porque ignoramos
dónde está.
No lo sentimos adentro,
ni nos religamos a él.
Lo perdimos de vista,
simplemente.

Un inmenso orfanato
nos crece en el vientre.

(Del libro Ancestral, Eumo-Café Central, 2019)



Tiwanaku

Ahora estoy envuelto en lo arcaico que está aún por venir
Fernando van de Wyngard

Hemos realizado las ofrendas
a los lejanos ancestros.
Venían de la edad perdida
y los espacios remotos.

La carcajada de los cien mil
jerarcas estremecía el universo:
la midriasis de los ojos,
la alucinación de vivir,
el sexo que no quiere
hogar ni firma.

Entre las manos,
el nocturno cráneo
nos indica el rumbo
de los astros,
el nombre de los hexágonos
intactos,
los frutos miríficos.

Es bien simple:
se desparraman las ofrendas
para duplicar los dones.

Nos place ser fértiles como el viento
ligeros como el agua,
ardientes como el fuego.
Tal es la tierra:
capas y capas de voces,
cánticos y vestigios.

Mas nosotros, entre tanto,
agrandamos el silencio.
¿Qué plegaria nos queda?

No mueren
los dioses antiguos:
regresan del futuro.

(Del libro Ancestral, Eumo-Café Central, 2019)

(Poemas seleccionados por el autor y escritos originalmente en catalán por Lluís Calvo y traducidos al castellano por Xavier Rodríguez Ruera)





Lluís Calvo (Saragossa, 1963) ha publicat setze llibres de poesia, entre els quals Veïnatge d’hores (Ell Mall, 1987), La llunyania (Quaderns Crema, 1993), L’estret de Bering (Edicions 62, 1997), Omissió (Llibres del segle, 2001), El buit i la medusa (Editorial Proa, 2002), La tirania del discurs (Pagès, 2003), Andròmeda espiral (Emboscall, 2005), Al Ras (edicions Perifèric, 2007), Cent mil déus en un cau fosc (Proa, 2008) i Col·lisions (3i4, 2009). 
Ha publicat l’assaig Les interpretacions (2006) i tres novel·les. Ha guanyat diversos premis, com ara el Miquel de Palol, Ciutat de Palma, Maria Mercè Marçal, els Jocs Florals de Barcelona, el Rosa Leveroni i, recentment, el premi Octubre-Vicent Andrés Estellés.

Xavier Rodríguez Ruera (Barcelona, 1975). Es autor de los poemarios «Suburbio y Lejanía», ed. Oblicuas, 2012, y «La vida enorme», Témenos Edicions, 2016.
Escribe en la revista cultural Kopek y el blog literario El calcetín de Ulises.

Compartir esta entrada